Amb l'arribada de la democràcia a l'Estat Espanyol, els catalans van veure el cel obert i la possibilitat de recuperar l'ús públic de la seva llengua, duent-la a l'àmbit administratiu, a l'escola, en fi, a qualsevol àmbit d'ús social. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de l'any 1979 en garantia la seva situació legal, en règim de cooficialitat amb l'espanyol, ja que la constitució espanyola exigia l'oficialitat de l'espanyol en tot el territori de l'estat. Tot i les evidents restriccions a què se sotmetia la llengua catalana, dins la societat s'havia generat una illusió: la llengua catalana tornaria a ser el vehicle d'expressió dels catalans.

A fi d'aconseguir aquesta fita, el govern autònom català va posar en marxa tot un seguit de mesures, com ara la retolació dels carrers en català, dels anuncis oficials en la via pública, però per sobre de tot, un ambiciós pla d'escolarització, basat en l'ensenyament exclusiu en llengua catalana, tant a l'ensenyament primari com al secundari. Totes les matèries es farien en llengua catalana, llevat de l'assignatura de Llengua Espanyola i les de llengües estrangeres. El projecte de llei, que de fet forçava al màxim els mecanismes legals constitucionals espanyols, només va poder tirar endavant gràcies al consens absolut de tots els partits polítics que formaven el Parlament català en aquells anys.

Els problemes que calia enfrontar eren enormes: una bona part de la canalla no sabia de fet parlar el català, perquè eren fills de famílies que havien immigrat des d'altres regions espanyoles, i dels qui parlaven català a casa, pocs eren els qui el sabien escriure o n'estaven avesats a llegir-lo. Per acabar-ho d'adobar, bona part dels mestres eren de parla espanyola, rarament o mai no parlaven català, i n'hi havia que fins i tot no ho volien, i també dels que sí eren catalanoparlants, molts dominaven força malament el català escrit.

El problema era greu, molt greu, i calia cercar solucions ràpides, de manera que en comptes de prendre-ho amb calma i dissenyar un model ben pensat i adequat a la realitat catalana, els responsables d'educació van voler guanyar temps anant a cerca fora un model que els fes el pes. El van trobar al Quebec, al Canadà, i en van dir Immersió Lingüística. Consistia a sotmetre des de ben petita la canalla a la influència de la llengua catalana, al llarg de les sis o set hores diàries d'escola, de manera que tota l'adquisició de coneixements, i l'experimentació que se'n derivés, seria en català. El resultat, d'adults, seria una societat catalanitzada, amb un coneixement bàsic i colloquial de l'espanyol, i un coneixement ple i complet del català. L'invent, però no va funcionar. Per què?

Doncs perquè havien corregut massa. S'havien quedat bocabadats davant del model quebequès, i no havien pensat que aquell model estava pensat per una societat diferent en molts aspectes. Primer, perquè el model quebequès estava pensat per una minoria de nens i nenes de llengua anglesa que, quan sortien de l'escola, es trobaven envoltats d'una societat exclusivament francòfona, cosa que no era ni de lluny el cas a Catalunya, on la presència de l'espanyol al carrer era majoritària o pràcticament exclusiva en les zones suburbials, i perquè la majoria de mitjans d'informació eren en espanyol. Segon, perquè precisament al Quebec els nens de llengua anglesa eren una minoria de clase social mitja o alta, amb pares que tenien un bon nivell cultural, i en canvi a Catalunya , a l'escola pública si més no, la majoria de canalla era de parla espanyola, de classe mitja o baixa, fills de famílies obreres amb pares de baix nivell cultural, de manera que la pròpia interactuació dins i fora de l'aula era sempre o gairebé sempre en espanyol. Tercer, perquè molts mestres dominaven poc i malament el català, i fins i tot n'hi havia alguns que s'hi negaven, de manera que no sempre el català arribava a la canalla ni amb la freqüència ni amb la qualitat adequada.

El fracàs del model, al cap de trenta anys de procés, ens dóna la mesura de l'error de partida. Certament, els catalanoparlants continuen fidels a la seva llengua, no hi ha pèrdua de parlants, com no la hi havia hagut de fet mai, però el cas és que no hi ha hagut tampoc guany. A tot estirar podem comptar que una bona part dels catalans de llengua espanyola tenen un coneixement passiu de català, però molt pocs són capaços d'usar-lo activament, ni ho volen fer, de fet, perquè no en tenen cap necessitat. La llengua absolutament necessària avui dia per poder viure a Catalunya és l'espanyol. Això ho ha entès molt bé el milió d'immigrants d'arreu del món que han arribat a Catalunya en els últims deu anys: només aquells que per raons personals ja venien condicionats, o aquells que van anar a parar a zones rurals, on el català és majoritari, són avui dia parlants actius i competents de català. Si a principis del segle XX els catalanoparlants representaven el 80% de la població a Catalunya, un segle més tard la xifra s'ha reduît a un 40%. Si la immigració de finals de segle XIX i principis del XX, pausada i lenta, es va anar integrant més o menys bé en la llengua catalana, no va succeir el mateix amb l'arribada massiva d'immigrants espanyols al llarg dels anys 60 y i 70, prop d'un milió i mig.

Heus aquí la realitat a Catalunya. A la resta dels territoris de llengua catalana, País Valencià, Aragó, Múrcia, Andorra, Rosselló i l'Alguer, la situació és encara molt pitjor.

Una solució?

Cal imitar l'exemple valencià - els Casals Jaume I - , crear associacions populars de defensa i difusió del català, al marge dels organismes oficials, que ni saben ni volen fer res, perquè saben que fer alguna cosa posaria en dubte la seva autoritat. Cal repensar el català des de la societat, no des de la política.